Ya tenim falla guanyadora
del concurs PREMI VALENCIANIA, esta any el fallo del jurat ha recaigut
sobre la falla SANTA MARIA MICAELA MARTÍ
L’HUMÀ en el poema, Els països inventats
Atenten en prou malicia a una Espanya que en justicia esta plena d´imputats.. de l´autor Sito Sanchis
Degut a la gran competivitat, este any i de forma extraordinaria otorgarem un diploma al poema concursant que ha quedat en segon lloc, per ser un contingut digne de llegir a banda de la gran professionalitat que tant caracterisa als poetes valencians.ELS PAÏSOS INVENTATS
ATENTEN EN PROU MALÍCIA
A UNA ESPANYA QUE EN JUSTÍCIA
ESTÀ PLENA D’IMPUTATS.
Que escolte tota
l’audiència
el poema a declamar,
puix s’ha fet en
conseqüència
d’eixa llengua que en
Valéncia
el govern nos vol furtar.
Darrere de les paraules
que parlem els
valencians,
hi ha una vil colla de
maules
que empudeguen nostres
aules,
¡en la llengua dels
vilans!
Com tinc por a
represàlies
una màixquera duré.
Per si acàs me fique un
àlies
i nugant-me les
sàndalies,
¡trac les forces i l’alé!
Tot açò passà de veres
quan un llibre vaig a
obrir.
Vaig rentar-me les
ulleres
i bramant com fan les
feres
¡de nou l’hagué de
llegir!
Com si fora el mestre
Yoda
parlant des de l’univers,
li ensenyí a fer la poda
al meu coret de neboda,
mostrant-li un escrit en
vers.
En moltíssima inocència
perque estava deprenent,
li expliquí la diferència
sense pressa i en
paciència,
raonant com fa la gent.
Com és massa candorosa
i en l’edat puix ya se
sap,
vaig notar-la un poc
nerviosa
i en la front massa
rugosa
i en la mà, ¡fregant-se
el cap!
Com estava prou confosa
li vaig aclarar molt be,
que estiguera en vers o
en prosa
si no entenia una cosa,
¡no es quedara en el
malbé!
Deus preguntar sempre en
classe
intentant anar al gra.
Si no vols ser ruc com
l’ase,
abans que el dubte se’n
passe
deus d’alçar ràpit la mà.
La mestra segons me
conta,
li diu que està ben
escrit.
Bellugue en baix per
l’impronta
per no dir en alt ¡¡Qué tonta!!
¡¡O panoli en vers
proscrit!!
Per no alçar més
polseguera
he vist erros a grapats.
Mes me trau de polleguera
que han clavat una
senyera,
¡¡¡d’uns països
inventats!!!
En estes terres de
l’horta
que banya el Xúquer Real,
ofés agarrí la porta
en el mapa que comporta
un greu problema social.
Mudat en trage i corbata
que no soc de Compromís,
vaig nugar-me la sabata,
repassant-me cada errata,
per a ser breu i concís.
Ben pentinat i a la moda
de la gent més elegant,
caminant roda que roda,
puix deport fa este
rapsoda,
¡me n’aní a donar el
cant!
Agarrí camí a l’escola
i preguntí per Marzà.
Un jove d’immensa chola
que corre sempre a
l’andola
i que em parla en català.
Com molt poc se li
entenia
puix parlava molt fluixet
vaig pensar ple de follia
que una màixquera deuria,
de posar-li de joguet.
Darth Vader té la veu
grossa
i el problema em resoldrà.
Li la done i me fa mossa
intentant parlant en
glossa
o en idioma casolà.
“El poder és meu, poeta”.
¡Oblida’m que estàs ya vell!
¡¡Quasi me’n faig de
cagueta
en sentir eixa opereta,
resonant com un martell!!
¡¡Escolta’m be, ¡moniato!
que l’edat no és la
qüestió!!
No te done en el gayato
que l’esforç me dona
flato,
i tinc més educació.
¡¡No digues res!! ¡¡Ni
respires!!
I tingam la festa en pau,
que eres un calfacadires
i tot açò són mentires
i estic fart de tant ¡bambau!
Mig en sério mig en
broma,
li vaig dir en valencià
i no lleve ni una coma,
¡¡¡Deixa en pau ya nostre
idioma
i ves-te’n a fer la mà!!!
****
